EN DEFENSA DE LES DONES

        Bernat Etxepare , 1545

 

 

No parleu malament de les dones, pel meu amor;

Si els homes les deixessin en pau, no cometrien faltes.

 

Molts homes murmuren de les dones,

Esmentant-les lleugerament i deshonesta.

Més els convindria romandre callats,

la dona no obra malament si no és per l'home.

 

Pocs assenyats hi haurà que en parlin,

més honest és de parlar-ne bé.

Per què les han de criticar?

Grans i petits, tots en naixem.

 

Culpar les dones és ser poc valent,

igualar-les totes per criticar-ne una.

Millor que callés qui així es comporta,

no mereix que li haguessin alletat.

 

Qui culpa les dones hauria de pensar

D'on naixem ell i tota la resta,

li demanaria si ell ho féu de dona o no.

Només per ella, les hauria de lloar totes.

 

La dona sempre és benefici per a l'home,

D'elles venim tots al món;

si ella no ens criés, moriríem en néixer,

i quan ja hem crescut, encara la necessitem.

 

Quan estem sans, de la seva mà vestim i mengem,

Quan emmalaltim, estem perduts sense ella,

Quan morim, qui ens plorarà com una dona?

La necessitem a tothora, no hi ha cap dubte.

 

On no hi ha dona no veig res que em plagui,

ni l'home ni la casa estan cuidats,

regna el desordre a tota la casa.

No vull el paradís, si no hi ha dones.

 

Mai no he sentit que la dona ataqués primer l'home,

sinó que és l'home que ofèn la dona.

La maldat prové sempre dels homes,

per què es culpa doncs la dona?

 

Els homes haurien de tenir més virtut,

jo la veig molt més entre les dones;

hi ha mil homes vils per cada dona dolenta,

per cada home virtuós hi ha mil dones.

 

Si fessin cas als homes, no n'hi hauria cap de bona,

no poden deixar d'escometre-les per poc que valguin.

Però hi ha moltes dones que els eviten,

perquè la virtut hi és molt superior.

 

Mai no vaig sentir que la dona forcés l'home,

és l'home que persegueix com un boig la dona.

Si alguna s'hi apropa amorosidament,

Haurà l'home de culpar-l'hi?

 

Déu s'estima la dona més que res en el món;

Va baixar del cel per amor a una d'elles.

Va ser una dona qui el va fer germà nostre,

I per ella són totes les dones dignes de lloar.

 

Jo penso que la dona és cosa dolça,

cosa encantadora en tots els seus encants,

procura gran plaer de nit i de dia.

Gran vilesa és parlar-ne malament.

 

No hi ha en el món res més formós i plaent

Que la dona nua sota l'home,

rendida amb els braços oberts,

perquè l'home en faci el que vulgui.

 

Encara que la fereixi amb el seu dard enmig del cos,

es queixarà menys que si fos un àngel.

Relaxat el dard i guarida la ferida,

el poder del seu encant els reconcilia.

 

Hi haurà algú tan bord que no ho reconegui,

i que sigui capaç de culpar-li'n?

No és home ben nascut que així es comporta,

perquè no reconeix el bé que la dona li fa.

 

 

Traducció: Toni Strubell

Versió original: EMAZTEN FABORE

 

© Bernat Etxepare    

© Traducció: Toni Strubell